DIMITIR O NO DIMITIR

Fa uns dies, tot sopant amb un grup d'amics, féiem petar la xerrada sobre temes ben diversos: les darreres novetats que s'expliquen pel poble, les xafarderies de la gent amb qui freqüentem al bar aprofitant que no ens sentíen, aspectes de les nostres feines o la situació de crisi que estem patint. Un dels comensals criticava la classe política i es queixava del fet que mai dimiteix ningú. Segons el seu parer, un deels pocs polítics nobles és el candidat del PSOE a les darreres eleccions gallegues Emilio Pérez Touriño.

Després de pensar-hi una mica he arribat a una conclusió.´Certament, haurien de dimitir més polítcs dels que ho fan. Però sempre que no es vegin capaços de tirar endavant la tasca encomenada o si demostren negligència manifesta. Aquí, però, també podria intervenir més sovint el seu cap superior i, a l'estil del president d'un club de futbol quan es carrega un entrenador, cessar a qui no serveixi.

Però, hi ha casos en què la dimissió hauria d'estar prohibida. Pot semblar sorprenent aquest comentari però ho intentaré justificar. Pérez Touriño es va presentar a la reelecció i va ser derrotat pel popular Alberto Núñez Feijoo. Parlant planerament, el poble gallec li va dir que no el volia de president. Ara, domen-li la volta. Podem concloure que els votants li van dir que el seu loc era a l'oposició. En canvi, Toriño, impulsat per una rabieta, va marxar cap a casa en no poder aconseguir allò que volia. L'expresident gallec haria d'aguantar els quatre anys a l'oposició i, llavors, si té ganes de deixar la política, que ho faci tranquilament. Una altre cosa decissió és la de deixar els càrrec dins el partit. En aquest cas s'ha d'entendre només amb els seus companys.

Un cas similar és el de l'escriptora Maria de la Pau Janer qui va acceptar anar a la llista de Jaume Matas amb la promesa d'una conselleria de cultura. En no poder-la aconseguir i per no haver de fer coses menors com assistir a avorrits plens i discutir mocions va plegar abans d'agafar l'escó. Una persona conseqüent es passaria els quatre anys complint el mandat del poble que l'ha votat i, en cas de no agradar-li, no repetiria l'experiència. Però clar, qui es passarà quatre anys perdent el temps quan es pot anar a tertúlies televisives o escriure columnes als diaris?