SALSA AGREDOLÇA

Possiblement algú vulgui llençar-me a la foguera per utilitzar un producte tan deliciós com a títol d'un article crític. Crec no obstant que el contrast de gustos d'aquesta salsa tan habitual als resturants xinesos defineix perfectament l'actuació espanyola als Jocs Olímpics de Pequín.

Les 18 medalles que han obtingut s'adequa força a les previsions de COE, experts i mitjans de comunicació. Però es pot catalogar com a èxit aquesta actuació? És normal que la tercera o quarta delegació en nombre d'atletes quedi en catorzè lloc al medaller? Hi ha nivell a l'esport espanyol o compten només amb un nombre reduït de primeres figures? Val la pena portar a un atleta a un esdeveniment d'aquest caire perquè quedi al lloc quaranta?

Si es fa un anàlisi una mica més profund del repartiment de les medalles, s'observen tres noms destacats, tres atletes que han fet doblet: David Cal, Gemma Mengual i Joan Llaneras. I si bé Mengual i Llaneres han obtingut l'èxit formant amb altres companys, també és cert que sense ells l'èxit no hauria arribat.

Fracàs absolut en els esports reis dels Jocs. L'altetisme que aspirava a vuit medalles i dotze finalistes segons l'tern president Odriozola (qui va ser abans ell o la Federació?) ha fet el ridícul més espantós que es recorda en molt de temps, superat només per la natació amb un sol finalista. També m'ha semblat lamentable la selecció espanyola d'handbol que ha obtingut un excessiu i injust bronze després de jugar només dues bones segones parts. Les abraçades al final del partit vull pensar que anven dirigides només al capità Barrufer, perquè seria d'una autoestima molt baixa celebrar un bronze després d'un torneig tan nefast.

Al cantó de l'èxit s'hi poden destacar noms com Rafa Nadal, els esmentats David Cal, Joan Llaneras i Gemma Mengual, Gervi Deffer, Samuel Sánchez, els regatistes Antón Paz i Fernando Echavarri, els palistes Saúl Craviotto i Carlos Pérez i la selecció de basquetbol, tot i les excessives llàgrimes després de la derrota.

Tot això em fa pensar en la inversió pública al món de l'esport. Val la pena gastar tants diners en centres d'alt rendiment, entrenadors, viatges i altres mitjants per obtenir uns resultats així? No seria més intel·ligent gastar els diners en coses més útils per la societat, ja sigui en instal·lacions d'ús públic per acostar l'esport a tothom com en altres usos que no tinguin cap relació amb l'esport?

Com deia un personatge de la sèrie Dinamita encarnat per l'actor Lluís Marco: reflexionem-hi!