QUAN CERTES IDEES SÓN TABÚ

Aprofitant l'aturada de la lliga per rebrot del virus FIFA es pot aprofitar per fer una petita reflexió sobre els ideals polítics del president de Futbol Club Barcelona, Joan Laporta. Per molt president de club que sigui, Laporta no ha perdut els seus drets socials ni polítics.

Sembla que tots plegats haguem perdut la memòria o que Laporta sigui el primer dirigent esportiu que mostri les seves idees polítiques en públic. Si bé és cert que un president representa la seva entitat, també ho és que els vicepresidents i resta de directius també ho fan.

El gran argument per voler limitar Laporta és que no tots els socis/simpatitzants del Barça són catalanistes o independentistes. Cert. Però són tots els seguidors blaugranes afins al PSC o PP? No, oi? Llavors per què ningú no es va esquinçar les vestidures quan el Barça tenia com a vicepresidents Jaume Sobrequés o Enrique Lacalle?

La història es repeteix en altres clubs. Florentino Pérez no ha tingut cap mena de pudor en assistir a mítings del PP en zona preferent. Són tots els seguidors del Madrid partidaris d'aquesta força política? Lendoiro, president del Depor, ha participat en diversos comicis electorals a les llistes populars. Tos els deportivistes pensen igual que el seu president? De Jesús Gil tothom en coneix les seves formes de pensar políticament. Algú li va dir mai que sent el president matalasser no podia tenir aspiracions polítiques? Podríem seguir amb Berlusconi, Bernard Tapie...

El problema no és que Laporta es mulli políticament. El problema són les seves opinions. Passaria el mateix si defensés tesis properes al PSC o Iniciativa per citar dos exemples? Per alguns, o per molts, idees com l'independentisme o nacionalisme són un tabú que és millor no remoure. Tothom és lliure de pensar el qué vulgui però mentre idees que facin por aquest país tindrà una cultura democràtica molt justeta.

EMBOLICA QUE FA FORT!!!

Quan encara ressonava tot l'efecte de "Cas Millet" arriba un nou cop a la política catalana. L'anomenat "Cas Pretòria" ha sacsejat l'ajuntament de Santa Coloma de Gramanet i uns del barons del PSC-PSOE, en Bartomeu Muñoz. El motiu? El de sempre: pressumpte corrupció urbanística. De passada, ha esquitxat el passat de CiU amb dos noms propis: Macià Alavedra i Lluís Prenafeta.

L'amnèsia pròpia de molts polítics ha aparegut com els rovellons en època d'abundants pluges. Qui abans demanava depurar responsabilitats pel "Cas Gurtel", demana ara cautel·la. Qui abans mirava de justificar-se, vol ara depurar responsabilitats a velocitat de creuer. Això sí, PSC i CiU han enfocat de diferent forma la situació. Mentre el PSC ja ha declarat que expulsarà del partit a qui sigui culpable, CiU s'ha mostrat confiat que els pressumptes culpables tornaran els carnets, però en cap cas prendrà mesures disciplinàries.

Sigui com sigui, Catalunya s'ha posat al nivell d'altres autonomies de l'estat espanyol. Bé, s'hi ha posat o sabem que ja hi era.

RESPOSTA DE CAMPIÓ

Primer cop d’autoritat del Barça en aquesta lliga. Després del torpedos enviats per la Brunete mediàtica anunciant l’apocalipsi blaugrana surt l’equip de Guardiola i respon de la millor manera possible: jugant a futbol i deixant en anècdota la derrota contra el Rubin Kazan. L’espectacle ofert pel Barça contra el Saragossa va recordar el nivell de joc de la temporada anterior. Tothom va estar al seu lloc. Puyol va fer oblidar l’absència d’Alves per a celebrar la seva renovació. Xavi i Iniesta, estel•lars. Messi, incissiu. Busquets, recuperat. Ibrahimovic, genial. I Keita, golejador. Primer hat-trick del malià al futbol professional. Mentrestant, el Madrid empatava a res en una setmana on els de Pelegrini han donat moltes alegries… als rivals, és clar. L’empat del Sevilla contra un Espanyol on va sobresortir Kameni comença a donar la raó als que creuen que la diferència entres els dos primers (Barça i Madrid) i la resta serà de les històriques I els pericos estan més preocupats en el cas Tamudo que en mantenir el seu bon inici de temporada. Tot l’afer Tamudo és molt estrany. Va començar de cop i volta i després de la sortida de l’accionariat de José Manuel Lara. Hi haurà una relació causa-efecte?

A l’ACB, el Regal FC Barcelona va regalar a tots els aficionats un autèntic espectacle. L’equip de Xavi Pascual va ser un autèntic corró que va passar per sobre d’un impotent DKV Joventut. Navarro i, sobretot, Ricki Rubio van ser els grans protagonistes. De bon segur, Sito Alonso hauria preferit seure a les grades del Palau per disfrutar d’un gran espectacle. El Suzuki Manresa continua la tònica de les temporades anteriors i, amb quatre duros, joves jugadors amb ganes de fer-se un lloc a la competició i, sobretot, molta il•lusió continua donant guerra als grans. De moment 3-1 per als de Jaume Ponsarnau. La competició, però, la dominen Caja laboral, Ayuda en Acción Fuenlabrada i Real Madrid. Són els únics equips que no han perdut cap partit.

I al món del motor què més es pot dir sobre Rossi i Loeb? Campions un any més, fet que els acosta a la figura de llegenda si no ho són ja.

CLASSES DE DRET

Espero que les classes de dret que faré aquest curs serveixin d'alguna cosa més que vestir el meu expedient acadèmic. Perquè ha arribat un moment que ja no entenc res. Com és possible que els senyors Fèlix Millet i Jordi Montull estinguin en llibertat després de confensar que són culpables? En aquest cas, no és possible ni parlar de presumpció d'inocència. Els culpables han confessat.

Ningú ha entès la decissió d'un jutge que ni tan sols ha posat una fiança als dos protagonistes de la història. S'ha limitat a retirar-los el passaport tres mesos després. Si Millet i Montull volguessin, ara mateix podrien ser a la platja de Copacabana disfrutant d'unes refrescants caipirinyes. Ens haurà d'explicar molt bé aquest jutge com és possible anar tan lent a actuar en un cas tan flagrant com aquest. I, per descomptat, no val l'argument de l'advocat dient que els acusats ja ho estant pagant en forma d'escarni públic. Si us plau, fa temps que ens afaitem.

Tot l'enrenou de la judicatura no fa res més que embolicar la troca. Per sort, faig classes de dret i, podria ser, que algun dia entengués alguna cosa.

ADÉU, ANDRÉS

Ens despertàvem avui amb la notícia de la mort del periodista esportiu Andrés Montes. La veu de La Sexta els darrers tres anys i de la NBA els onze anteriors ens ha deixat orfes del seu "Tiki-Taka", Jugón" i "Ratatatatatatata". Un familiar trobava el cos de Montes sense vida al seu domicili de Madrid. Quan el passat 20 de setembre s'acomiadava de l'audiència de La Sexta, res feia sospitar que aquella era la seva darrera aparició. Lamentablement, no es podrà complir el vaticini que temps enrera feia Jordi Basté, assegurant que Montes algun dia rebria el Premi Ondas.

Podia agradar més o menys, però Montes va aconseguir que es parlés de les seves retransmissions. Amb un estil desenfadat i un to de veu molts cops elevadíssim va introduir aire fresc a una professió carregada de tòpics. Els sobrenoms a esportistes (E.T, Ricki Bussines, Mojo Picón, Multiusos, Tiburón, Encefalograma Plano...), lluny de molestar, van contribuir a la brillantor de les seves retransmissions. Els seus detractors l'acusaven de no saber res de futbol, tot i que reconeixien la seva sapiència basquetbolística. L'audiència, però, s'hi mantenia fidel. Les seves converses amb Salinas, Epi, Iturriaga... semblaven més una tertúlia que no pas una retransmissió. Més que un treball era una conversa entre amics. Qui no voldria treballar així?

L'Andrés ens ha deixat. Però com a herència tenim les seves expressions. El món del bàsquet, com a mínim ,l'hi deu un darrer tribut. Una minut de silenci a les pistes ACB seria un bon homenatge. I l'homenatge col·lectiu és aconseguir allò que tan li agradava pronunciar: "La vida puede ser maravillosa"

UN PP AMB DUES CARES?

Sorprenents declaracions de l'eurodiputat popular Santiago Fisas. Fisas ha tingut la valentia de saltar-se la disciplina del seu partit i ha trencat una llança a favor de l'ús del català, el basc i el gallec a les institucions europees. Per primera vegada, un dirigent popular fa un gest en aquesta línia. El polític barceloní va comentar que si Andorra fós un país de la Unió Europea, la llengua catalana no tindria obstacles per ser usada amb normalitat. No entenia, per tant, que la presència andorrana fós una condició sine qua non. Caldrà veure, però, si hi ha estirada d'orelles pel seu partit però, segurament, al seu company Vidal Quadras, acèrrim enemic de la presència del català a Europa, se li hauran posat els cabells de punta.

No ha estat tant sorprenent la presència del membre de Nuevas Generaciones, Iván Pestaña, a l'acte convocat per la ultradreta el dia de la Hispanitat. Pestaña s'ha defensat dient que si el PP organitzés algun acte per al 12 d'octubre no li caldria haver assistit a la concentració ultradretana, però al no ser així no ha tingut més remei. Això, sí, amb el braç alçat. El PP ha reaccionat ràpidament i ja l'ha expulsat.

I seguint parlant dels populars, el nou secretari d'organització del PP a València, César Augusto Asencio, ha quedat ben retratat només d'entrada. Asencio va escriure fa 30 anys un article al diari Información on qualificava l'holocaust com "el major frau de la història". Hi ha qui ho justifica com un error de joventut, però el refrany popular comenta que "allò que es tè de nèixer no es deixa al crèixer".

QUE TORNI LA LLIGA

Avorrit cap de setmana sense lliga a Primera Divisió. Uns infumbales Armènia - Espanya, França - Illes Feroes, Bielorrússia - Kazakstàn o Montenegro - Geòrgia ens han impedit disfrutar de la conexió Ibrahimovic-Messi, les passades de Xavi i Iniesta i les cavalcades de Dani Alves. Tan sols queda la tortura de la fase de repesca i d'uns quants amistosos que no acostumen a tenir cap mena de sentit. O és que uns jugadors que han jugat tota la fase de classificació plegats necessiten anar allà on Jesucrsit va perdre les esperdenyes per acabar-se de conjuntar? Afortunadament, aquesta llarguíssima fase ja s'ha acabat però ja seria hora que els senyors de la UEFA i la FIFA es replantegessin el sistema de competició reduint el nombre de partits. Un exemple seria una primera fase amb els equips més modestos i, a partir d'aquí, incorporar les seleccions més potents que, al cap i a la fi, són les que tenen sempre s'acaben classificant.

A falta de futbol, la bona notícia del cap de setmana ha estat l'inici de la Lliga ACB. Gran èxit dels equips catalans que van sumar tots la victòria. I tots tres fora de casa. A la victòria amb gran imatge del Barça a la pista del voluntariós Obradoiro, se li van sumar les treballades victòries de Joventut i Manresa a les pistes de Gran Canaria i Lagun Aro de Donosti. L'ACB ha fet un pas més cap a la seva modernització i ofereix un nou servei: la pàgina web de la competició (www.acb.com) permet veure online tots aquells partits que siguin retransmesos per alguna televisió, ja sigui estatal o autonòmica. Felicitats per la iniciativa.

Finalment no s´'han complert els somnis de Fernando Verdasco i Feliciano López i la final de la Davis es disputarà a Barcelona. Els dos tennistes ja deuen estar preparant el paquet de descàrrecs i no hauria d'extranyar d'aquí a uns dies sentir frases endolcint el caràcter del públic barceloní. Tan Verdasco com López han entrat en un jardí sense tenir-ne necessitat. Madrid, la seva preferida, es va retirar com a rabieta per no ser nomenada seu olímpica.

NOMÉS EN MANA UN

La gran notícia del cap de setmana ha estat l'elecció de Río de Janeiro com a seu dels Jocs Olímpics de 2016. Madrid ja ho veia al sarró, més quan va caure Chicago. Però la rotació continental que tan agrada al COI va conduir l'esdeveniment per primer cop cap a Sud-amèrica. Sembla que als madrilenys no se'ls ha posat massa bé aquesta decissió. Madrid era una de les candidates a acollir la final de la Copa Davis. Amb la derrota han decidit retirar la candidatura.

A la lliga de futbol, el Barça s’ha situat líder en solitari i és l’únic equip capaç de sumar tots els punts en joc. L’equip de Guardiola iguala el millor inici de campionat del club aconseguit en tres ocasions més. És només una dada estadísitica però les altres ocasions que el Futbol Club Barcelona va encadenar sis victòries consecutives d’inici es va proclamar campió. El partit contra l’Almeria va ser més aviat ensopit i només el gol del canari Pedro serà recordat. Bé, i el gran marcatge de Chico sobre Xavi. El Reial Madrid, en canvi, ha donat el primer símptoma de flaquesa al present campionat de lliga. Només ha calgut que els blancs es trobessin amb un rival amb cara i ulls per patir el primer revés de la temporada. Un Sevilla en forma amb un excepcional Navas van tombar al Madrid en un apassionant partit. Pels blancs, un altre cop el gran Iker Casillas va ser el seu principal argument que va impedir que la derrota merengue fós més gran. De la resta de jornada poca cosa més a destacar. Principi de resurrecció de l’Atlètic de Madrid, primer punt i primer gol del Xerez a Primera Divisió, incapacitat d’un Vila-real per a superar un Espanyol que va jugar 75 minuts amb deu jugadors i victòria d’un València que es vol fer coses importants.

Un altre protagonista del cap de setmana ha estat Jorge Lorenzo. El mallorquí va aconseguir una important victòria a Estoril que reobre la lluita pel campionat de Moto GP. El quart lloc de Valentino Rossi deixa en divuit l’avantatge de l’italià sobre el mallorquí a manca de només tres curses per finalitzar el curs. Però l’emoció màxima la trobem al Mundial de rallies. A manca d’una cursa, Hirvonen suma un punt més que Loëb. El RAC Rally decidirà. No valdran estratègies d’equip. Qui quedi per davant de l’altre serà campió. Si ningú puntua el campió serà el finlandès. Més emoció impossible.

CAOS

Només amb aquest adjectiu es pot definir l'organització de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Les magnífiques instal·lacions i la gran relació professors-alumnes no va acompanyada d'una organització burocràtica al nivell.

La Facultat de Ciències de Comunicació de la UAB deu pensar que la gent es dedica full time als estudis i que, en canvi, ningú treballa abans o després d'assistir a classe. Només així es deu poder explicar les poques facilitats que dóna la UAB per compaginar estudis i feina. Una facultat normal, a l'existir diversos grups en una mateixa carrera, intentaria que aquests no coincidissin al mateix horari. És a dir, si una assignatura X té un grup a les tres de la tarda, l'altra grup no hauria de ser a la mateixa hora. Seria lògic que el segon grup fós a les cinc o dos quarts de set. Això donaria més joc per quadrar els horaris i conciliar vida acadèmica i laboral. Però el què ha passat en aquest curs 2009-10 ja passa de taca d'oli. La Facultat no va tenir cap idea més brillant que canviar l'horari de dues assignatures. Les va conmutar entre elles. Això només seria una anècdota si no fós que el canvi es va produir quan molts estudiants ja s'havien matricular. Ara, una part d'aquests es troben que se'ls sol·lapen matèries. Quina solució se'ls ha de donar a aquests estudiants?

Tremolo de pensar els arguments que se'ls hi donaran. Però en una Facultat que davant les reclamacions fa de part i de jutge ahora és molt difícil que la resposta sigui satisfactòria i, sobretot, ben argumentada. Potser és pensen que els estudiants som gent que encara ens mamem el dit.

EL TOSTÓN

Dies agitats a la política catalana i espanyola. Mentre que a casa nostra trobem el debat de política general, el darrer de la legislatura, al costat l'equilibrista Zapatero busca aliats per aprovar uns pressupostos que, pel perill de voler acontentar tothom, poden acabar no agradant a ningú.

Respecte el debat de política general, el Parlament viu maratonianes sessions amb l'enèssim combat entre José Montilla i Artur Mas. No sé què fa més mandra: seguir-lo o pensar que d'aquí un any, mes amunt mes avall, estem cridats a les urnes. Un altre cop la precampanya, la campanya, el dia de reflexió, la jornada electoral, el seguiment de la nit electoral, la victòria de tots, les valoracions, la postcampanya, els pactes i tota la parafernàlia que porta associada. Fa mandra, sí. Però, evidentment, els ciutadans hem de poder escollir els nostres governanats. Utilitzant terminologia del conseller d'interior: "quin tostón!". La úncia cosa positiva, si s'acaba confirmant, és la reducció de l'impost de succecions. Cal veure, però fins a quin punt.

Respecte a les aventures de ZP, el president espanyol continua amb el seu procés de canvi de cromos per no veure's obligat a prorrogar els pressupostos. Un intent més de quadrar el cercle a l'haver-se quedat sense aliats fixos per governar amb tranquil·litat. El PP, però, tampoc pot piular massa. Algú ha sentit alguna alternativa per sortir de la crisi? Si tan forts, malgrat totes les acusacions de corrupció, es senten per què no presenten una moció de censura? Ben bé, sembla que govern i oposició juguin a veure qui fa més mèrits per no presidir l'estat espanyol la propera legislatura. Però, com diria el mateix Saura, això és un altre "tostón"