I LOVE THIS GAME!!!

Ricoh Manresa i Regal Barça van oferir un impressionant espectacle que passarà als annals de la història del bàsquet. Haurn de passar anys i més anys per reviure alguna cosa similar. Les quatre pròrrogues viscudes signifiquen un nou rècord a la lliga de basquetbol i els 55 tirs lliures anotats pel Manresa són nou màxim guarisme desde la creació de l’ACB. A molts domicilis es va covar l’arròs però l’emoció viscuda, més enllà de qui guanyés o perdés, va compensar amb escreix el rau-rau que van notar molts estòmacs. Uns pocs espectadors, però, pensant que el partit estava finiquitat 30 segons abans del final van marxar per no trobar cues a la sortida. Devien acompanyar les postres amb el darrer temps suplementari.

Els 239 punts anotats conjuntament són la tercera millor marca en època ACB. Desde 1995 cap equip aconseguia anotar tants punts (122) i el pivot del Futbol Club Barcelona Fran Vázquez va jugar 51 minuts en un esport on els partits tan sols en duren 40. Partidàs del propi Vázquez, Guillem Rubio i Navarro. Lluita de San Miguel, Ibaka, Javi Rodríguez, Roger Grimau, i Víctor Sada. Cistelles in extremis que forçaven un nou temps suplementari. Equips que igualaven un partit que tenien perdut. Constants alternances a l’electrònic. Esportivitat a les grades on sang Culé va lluir la pancarta de "Tots som Manresa". Tan sols va faltar un servei de catèring. Ni que fós per enganyar la gana.

El resultat situa el Ricoh Manresa en òptimes condicions per entrar al play-off pel títol, superant així amb escreix l’objectiu inicial de la temporada on només importava mantenir la categoria. Però seria un error considerar que el play-off ja és al sac. Quenden set jornades, sis parits pel Manresa que huarà de descansar en una d’elles. Tres victòries poden ser suficients per aconseguir-ho. I contratenps pel Regal Barça, no per la derrota en sí que el deixa al mateix lloc, sinó pel desgat en una setmana molt dura en el calendari. Tan de bo no l’hi passi factura.

FRAU A LA SOCIETAT BASCA

Els comicis celebrats al País Basc signifiquen un dels majors atacs a la democràcia des del final del franquisme. L'esquerra abertzale ha estat la gran trionfadora d'unes eleccions on no ha tingut la presència que desitjava. Aralar, grup independentista que condemna la violència, ha passat d'1 a 4 diputats. I el vot nul, opció defensada per les plataformes il·legalitzades, ha disposat de 100000 suports quan el 2005 només en va tenir 4000. Per acabar-ho d'arrodonir, UPyD, una formació que persegueix tot allò que no faci olor a espanyol i que ha conseguit només 22002 vots, tindrà la clau per fer un front comú espanyol per apartar Ibarretxe del poder.

La situació resultant posa en dubte els valors democràtics de l'estat espanyol, amb unes actituds que són diferents depenent de es pensa com ells o es comet l'atreviment de discrepar. Formacions com la de Rosa Díez, obsessionada en atacar les llengües que no són la seva, o la Falange poden presentar-se a eleccions democràtiques. En canvi, dues plataformes sense cap delicte comès com a entitat no hi poden ser.

El panorama obliga a una profunda reflexió als partits nacionalistes espanyols sobre si tot s'hi val per imposar la seva. És normal que la veu de 100000 persones no es tingui en compte i un candidat pugui investir-se amb el suport d'una formació que n'ha obtingut cinc vegades menys? Pot parlar Patxi López que la societat basca ha demanat canvi i, al mateix temps, ignorar la gent que ha demanat que la seva opció sigui també representada? Es lícit que PSOE i PP puguin pactar quan sempre s'estan tirant els plats pel cap? Però, és clar, si es tracta d'imposar l'espanyolisme es poden veure actes contranatura. És en la única cosa que es posaran d'acord.

ESPAIS SENSE FUMS?

El ministre de Sanitat, Bernat Sòria, ha anunciat que l'executiu s'està plantejant endurir la llei antitabac. Sòria afirma que la llei que acabi amb la permisivitat de fumar en tots els espais públics, bars i restaurants inclosos, podria estar enllestida abans d'acabar la present legislatura. El ministre valencià recull la petició formulada de diverses autonomies, entre les quals hi ha Catalunya, que denuncien la diferent aplicació de la normativa segons ens trobem a un lloc o un altre.

La prohibició de fumar en bars i restaurants, independentment de la seva dimensió, ens equipararia a països com Itàlia, molt més restrictius en aspectes com aquest, però que ha acollit la normativa amb un respecte i civisme gens habitual en aquell país.

Si bé la normativa, en cas d'aplicar-se, serà una bona notícia entre els no fumadors, també és cert que demostra la poca previsió amb la que treballen els nostre governants. Es tracta un cop més d'una llei feta a mitges. El típic "sí, però no" o "no, però sí". Discriminar en funció dels metres de l'establiment, no vetllar pel compliment de la normativa o permetre una doble legislació (estatal i autonòmica)ha conduit l'actual normativa a un punt mort que en fa considerar un replantejament. Això sí, alguns empresaris del món de la retauració ja s'han gastat els seus diners en unes obres per separar els espais de fumadors i no fumadors. La nova normativa els hauria estalviat uns diners que en el context de crisi actual agraïrien tenir. Perquè els diners no els els tornaran, oi?

AMBICIÓ FINS AL FINAL

La victòria del Ricoh Manresa per 56 a 65 a la pista del CB Murcia ha deixat l'equip entrenat per Jaume Ponsarnau en una còmode novena posició després de la disputa de 22 jornades de la Lliga ACB. En una competició on possiblement només hi hagi un descens -cal veure com acaba l'etern Cas Obradoiro- les deu victòries assolides pel conjunt manresà són suficients per allunyar els fantasmes del descens i pensar en objectius més ambiciosos. El play-off pel títol no pot ser una exigència però arribats a la situació actual ha de ser una il·lusió compartida per club i afició.

Les cinc victòries d'avantatge sobre Murcia, CAI i Menorca a falta de dotze jornades per cloure la fase regular permeten el Ricoh Manresa mirar cap amunt i no cap avall. El rendiment que Ponsarnau ha sabut treure d'una plantilla pensada per passar angúnies i que ha sabut oblidar la precària situació econòmica que atravessa el club és l'element clau per explicar la salut esportiva que es viu al basquet manresà. Una altra cosa serà salvar a final de temporada la qüestió dels diners.

No existeix l'obligació de classificar-se pel play-off però sí l'obligació moral de lluitar per ser-hi presents. Amb set places gairebé decidides, queda un lloc per quatre equips. Fuenlabrada, Manresa, Bilbao i Granada s'haurien de disputar el darrer lloc que dóna dret a jugar les sèries finals. El Manresa té guanyat l'average amb l'Iurbetia Bilbao, va guanyar de sis contra el Fuenlabrada al Nou Congost i va caure per cinc punts en la seva visita a la ciutat andalusa. Els enfrontaments directes seran importants però no definitius. Amb la permanència pràcticament garantida s'ha de fer un pas endavant. Cal creure-s'ho.

SALSA BOLONYESA

Cinc anys després d'haver-me llicenciat vaig decidir tornar a la universitat. Ho vaig fer per complir un vell somni: estudiar periodisme. Als divuit anys la selectivitat m'ho va impedir. Ara, amb els trenta-dos complerts, ho he aconseguit.

El meu retorn a la universitat ha estat marcat per les protestes contra el Pla de Bolonya. Aquestes protestes han paralitzat l'activitat docent durant més de tres setmanes a la Facultat de Ciències de la Comunicació. Altres facultats també han estat ocipades. L'ocupació continua a la Facultat de Lletres i el rector en funcions ha decidit avançar-els-hi les vacances de Nadal.

Que ningú s'enganyi. Més enllà d'estar a favor o en contra de Bolonya la situació canviarà poc. La majoria d'arguments dels anti-Bolonya (màsters de 4000 euros, obligació d'assistir a classe...)ja són vigents avui dia. Bologna adapta legalment la pràctica actual. Tot i això, sempre s'ha de defensar el dret a la mobilització per fer front a les discrepàncies.

Caldria, però, analitzar les fòrmules emprades. No tot s'hi val.Negar el dret a assistir a classe o impedir certes reunions no és la fòrmula més democràtica. És comparable al dret a vaga. Ha d'existir. Però aquest dret no és contrari al dret a treballar. Com tampoc és correcte celebrar assamblees decisòries a la nit quan la majoria de la gent ja ha abandonat el recinte universitari. Aquest fet resta representativitat a les decissions preses.

Però també vull felicitar als organitzadors de la tancada. Algú pot pensar que caic en una contradicció. Intentaré que no sigui així. Vull felicitar-los pel seu compromís amb una causa en què creuen i pel seguit d'activitats que han montat, tot i que el taller de malabars era estalviable.

Només queda esperar quins rèdits donarà tota aquesta moguda. I que la normalitat torni a ser la nota predominant.

TAPAR BOQUES

No conec l’actual tècnic del FC Barcelona. No hi he parlat mai, però coneixent el seu tarannà segur que no és el seu objectiu. Però amb l’actual moment de joc i resultats del Barça ha aconseguit tapar la boca a molts dels seus detractors. Ningú aprofitarà l'empat contra el Basilea per tornar a la càrrega.

En l’habitual tic barcelonista d’autodestrucció, un cop més, la gent del Barça volia que el seu equip perdés per carregar-se el tècnic. Robson, Van Gaal o Rijkaart ja han passat abans pel mateix, Aquest cop, però, amb un tret diferencial: no va caldre arribar a mitja temporada. El mes d’agost una part important de la massa social ja l’ hauria “botat”. Tot amb l’únic argument de la manca d’experiència.

Recordo el partit contra l’Sporting de Gijón. Varis aficionats discutien sobre si Guardiola es menjaria els torrons. “Ni els panellets” es va arribar a sentir. Aquell dia, 1 a 6. Després, onze victòries consecutives amb rècord golejador inclós. Ara tothom es guardiolista.

Sobre la manca d’experiència, tan sols cal dir dues coses. Una, és cert. Dues, pot suplir-la amb els seus coneixements. O no és cert que Guardiola sap el que és un vestidor de primer nivell, coneix com ningú el món del futbol i sap el que és la casa? Morinho era la gran alternativa. La preferida per a molta gent. Me’n faig creus!! Quina poca memòria històrica. Tots aquells que li cantaven “vete al teatro...” o li dedicaven altres tipus de “floretes” es van convertir en els seus valedors. I segur que si fos el tècnic blaugrana i anés líder jugant a l’estil Chelsea molta gent n’estaria demanant el cap. És el típic tic barcelonista.

És el que té ser del Barça. Però enguany, un tècnic, tot i no ser el seu objectiu està aconseguint tapar boques en el que serà, n'estic convençut, un any victoriós.

ASSIMETRIA JURÍDICA

He sentit la notícia de la detenció d'un home d'uns 30 anys per llançar un còctel mototov contra la residència a Barcelona dels ducs de Palma. Aquest brètol ha estat acusat de dos delictes: atempatat contra la Corona i desobediència a l'autoritat per intentar atropellar un polícia.

La veritat he quedat francament preocupat per l'assimetria que permet el sistema judicial espanyol. Creia que l'article 14 de la constitució que diu que tots som iguals davant la llei. El problema del còctel molotov no és el còctel en sí o el seu llançament. No és les conseqüències que hagi tingut realment. El problema és la residència on anava dirigit.

Perquè parlant de les conseqüències, algú s'ha aturat a pensar què deu sentir el propietari del vehicle que ha quedat afectat? Aquestes ments brillants que han perseguit aquest xicot fins a Mataró per enxampar-lo i acusar-lo d'atacs a la Corona, actuaran també d'ofici per defensar els interessos del ciutadà que ha patit danys al seu vehicle? O haurà de ser ell mateix qui inicïi tot el procés per reclamar el que li correspon?

Les respostes a aquestes preguntes crec que són evidents. Però mentre sigui així que no em vulguin enganyar amb l'article 14.

CAMPIONS EN NYAPS

Molt s'hi hauran d'esforçar els dirigents de la Federació Catalana de Futbol per fer atractiva la Copa Catalunya. Això sí, primer els hi hauríem de preguntar sí és aquest el seu objectiu.

Simulacres de torneig com el jugat a Sant Carles de la Ràpita fan més mal que ve a una competició que porta el nom del país. Molt omplir-se la boca amb Catalunya, però aquests mateixos són els que amb actuacions com aquestes fan que la Copa Catalunya no tingui cap credibilitat.

s'ha criticat molt l'actitud de Pep Guardiola en la convocatòria del Barça - Sant Andreu. I si bé Guardiola ha comès la primera relliscada com a entrenador del primer equip, tampoc les circumstàncies permetien massa floritures. No costava res convocar Alves, Eto'o i Valdés. No calia que juguessin tots alhora ni que ho fessin els noranta minuts, però també es podia donar un caramelet a la gent que ha pagat una entrada. L'Espanyol, tot i portar set jugadors del primer equip, hi va anar amb suplents i perquè el virus FIFA tampoc l'ha afectat gaire.

Ara bé, és Guardiola el principal culpable d'aquest nyap? Doncs, no. No sabia la gent de la Federació Catalana que aquesta setmana era dins les dates FIFA? Volen fer una competició de nivell i la posen la setmana que el principal equip té totes les figures en servei patriòtic. Si qualsevol de nosaltres ha vist això, com pot ser que gent del món del futbol no se n'ha adonat?

Si no han vist això, no els queda cap més remei que dimitir. I si ho han vist, no sé quina brillantor li volen doanr al torneig si són ells qui fan possible situacions com l'actual. Ahir es parlava de l'enèssima refundació de la Copa Catalunya. A veure si és la bona. Si no, valdrà més fer-li l'autenàsia que no pas mantenir-la unícament per portar el nom que porta.

EN FORMA

Desconec on ha passat les seves vacances el lehendakari Juan José Ibarretxe. I és una dada que em faria gràcia saber. No per anar-hi o deixar de fer-ho sinó per passar la informació a la classe política catalana. Ibarretxe ha arribat en bona forma. No com els nostres polítics, passius un cop més davant l'enèssima presa de pèl del govern espanyol.

La veritat és que la situació basca em provoca enveja. Mentre al País Basc tenen resolt de forma molt satisfactòria el tema del finançament, a Catalunya tan sols hem aconseguit un reconeixement moral de la nostra contribució a les arques estatals i continuem lluitant perquè se'ns doni una part del què generem. Això fa que el País Basc es pugui plantejar cotes superiors. A Catalunya, en canvi, hem de gruar i molt per aplicar un estatut totalment diluït per qui assegura ser l'amic de Catalunya.

Davant l'anunci del Govern espanyol d'impugnar la consulta popular que vol promoure Juan José Ibarretxe, aquest ha anunciat que presentarà una denúncia al Parlament europeu per vulneració de drets humans i ha animat als ciutadans bascos a fer el mateix. Ibarretxe, segurament proper a la seva fi política, ha decidit tirar pel carrer del mig, conscient també que el diàleg amb Madrid és una via morta.

Desconec com acabarà el tema. Si Ibarretxe tirarà endavant amb la denúncia o és tan sols una tàctica davant les properes eleccions basques. De totes formes, seria bo que la denúncia anés endavant. Bàsicament per dos motius: primerament per la credibilitat de la classe política i després per fer pedagogia vers l'estat espanyol. A veure si els espanyols (i els seus governs) aprenen el significat de paraules com discrepància o decissió.

SALSA AGREDOLÇA

Possiblement algú vulgui llençar-me a la foguera per utilitzar un producte tan deliciós com a títol d'un article crític. Crec no obstant que el contrast de gustos d'aquesta salsa tan habitual als resturants xinesos defineix perfectament l'actuació espanyola als Jocs Olímpics de Pequín.

Les 18 medalles que han obtingut s'adequa força a les previsions de COE, experts i mitjans de comunicació. Però es pot catalogar com a èxit aquesta actuació? És normal que la tercera o quarta delegació en nombre d'atletes quedi en catorzè lloc al medaller? Hi ha nivell a l'esport espanyol o compten només amb un nombre reduït de primeres figures? Val la pena portar a un atleta a un esdeveniment d'aquest caire perquè quedi al lloc quaranta?

Si es fa un anàlisi una mica més profund del repartiment de les medalles, s'observen tres noms destacats, tres atletes que han fet doblet: David Cal, Gemma Mengual i Joan Llaneras. I si bé Mengual i Llaneres han obtingut l'èxit formant amb altres companys, també és cert que sense ells l'èxit no hauria arribat.

Fracàs absolut en els esports reis dels Jocs. L'altetisme que aspirava a vuit medalles i dotze finalistes segons l'tern president Odriozola (qui va ser abans ell o la Federació?) ha fet el ridícul més espantós que es recorda en molt de temps, superat només per la natació amb un sol finalista. També m'ha semblat lamentable la selecció espanyola d'handbol que ha obtingut un excessiu i injust bronze després de jugar només dues bones segones parts. Les abraçades al final del partit vull pensar que anven dirigides només al capità Barrufer, perquè seria d'una autoestima molt baixa celebrar un bronze després d'un torneig tan nefast.

Al cantó de l'èxit s'hi poden destacar noms com Rafa Nadal, els esmentats David Cal, Joan Llaneras i Gemma Mengual, Gervi Deffer, Samuel Sánchez, els regatistes Antón Paz i Fernando Echavarri, els palistes Saúl Craviotto i Carlos Pérez i la selecció de basquetbol, tot i les excessives llàgrimes després de la derrota.

Tot això em fa pensar en la inversió pública al món de l'esport. Val la pena gastar tants diners en centres d'alt rendiment, entrenadors, viatges i altres mitjants per obtenir uns resultats així? No seria més intel·ligent gastar els diners en coses més útils per la societat, ja sigui en instal·lacions d'ús públic per acostar l'esport a tothom com en altres usos que no tinguin cap relació amb l'esport?

Com deia un personatge de la sèrie Dinamita encarnat per l'actor Lluís Marco: reflexionem-hi!